24/12/18

Que potser així callaríem més i ens somriuríem més



Ara que ve Nadal somric, dolçament. Són els dies de vacances que em fan sentir feliç.  

Els darrers anys, en els quals m’he fet més adulta, el desembre és per mi un grapat de dies de mig treballar i de festius, on perdo la noció del temps entre dinars, sopars i guarniments esplendorosos. És l’època final on m’hi trobo agonitzant un adeu, l’any vinent serà millor, amb la meva ànima i el meu cos esgotats.  

També em satisfà enormement perquè em permet fer un descans en el meu viure geladet. El fred em fa anar com feixuga pel món i m’escurça els dies i m’esmicola les nits. I m’hi trobo en el meu pis, que és molt fred, tapadeta fins a mitja cara amb un plec de manta, nòrdic i edredó. Soc geladeta, què hi farem! 

El cas és que el Nadal, tot i ser el meu íntim respir de tràfecs diaris, em genera certa controvèrsia. El tema del menjar i del regalar, en un context que hauria de ser íntim i de gratitud a raó de la tradició religiosa, l’hem anat arrossegant al fet de mostrar i posseir. El nostre nivell adquisitiu ens ha de permetre regalar, obligatòriament. També ens ha de permetre pagar els caríssims dinars, sopars o festasses de la feina. I a la vegada, proporcionar un bon menú pels nostres convidats.  

Compraré regals perquè és l'època de fer-los. En faré perquè me’ls faran. S'ha perdut el simple acte de regalar per amor.  

Menjaré perquè m’ompliran la taula. Valorem el poder tenir tot allò tan bo a l’abast?  

Sempre em pregunto el perquè de tants plats. No seria millor degustar dos lentament en comptes d’atipar-nos de quatre? I no oblidem que a més hi ha les postres i les post postres, una varietat de torrons, polvorons i xocolates. Cuinar tot això deu ser d’una gran pressió. Sempre penso que tinc molta sort de ser una dona que no sap cuinar.  

Però el que sí soc és una dona que sap comprar. D’això en soc ben experta. El que passa és que tot i que m’encanti comprar i regalar, sobretot a les persones que estimo com la meva mare i la meva germana, es fa difícil fer un regal de Nadal “obligat”. Tenim de tot. Ens avorrim de tot.  

El meu pare, en canvi, té de tot però no s’avorreix de tot. És un home íntegre. Aquest any treballarà la nit de Nadal a la seva unitat d’Oncologia. Ens capfiquem amb tonteries, sempre ens diu. Els problemes importants existeixen allà, a l’hospital, però són dels altres. Diu que hauríem de ser-hi cada nit per veure’ls, de ben a prop. Que potser així callaríem més i ens somriuríem més.  

És ell, el meu pare, i són elles, la meva mare i la meva germana, la meva petita família. Ells fan que tingui sentit el meu Nadal. Que potser sí callaré una mica i els somriuré. També diré un gràcies. Soc molt afortunada de poder somriure -somriure’ls- així, dolçament. 




Bon Nadal!




22/11/18

Eternament venerats


Aquelles llums, que van il·luminar el meu cos ballant, van semblar fetes a la mida dels meus moviments amb la missió de mostrar-los encara més bonics del que eren. Aquelles llums, fent-me immensa en la intimitat d’un teatre llegendari, van revelar al món que la dansa, el jazz, el cabaret i la màgia no havien mort.  

Aquella música, que obstinadament vaig voler interpretar, va fer somiar el públic alhora que somiava jo, sentint-me lliure a l’escenari. No és que em rendís a una perfecció tècnica, ni a escenificar uns passos assajats fins a la pretensió. Simplement, vaig acaronar-me a la melodia per desbordar actitud i apoderament, per finalment, fer de la dona l’ésser més bell, valent i elegant al món. I va ser així com gir a gir, subtils moviments, sacsejos sexys i sensualitat, vaig abraçar-me al burlesque, debutant per primera vegada com a ballarina solista.  

Barcelona renaixia i jo, amb el meu ball, renaixia amb ella. Barcelona tornava a regalar, per a qui les volgués, nits d’espectacle i il·lusió. El vell conegut Paral·lel, flamant indret de bars, cabarets i teatres, es convertí en l’ideari d'artistes, músics i còmics, on tot tipus de funció tenia cabuda. Ciutat d’oportunitats per a qui volgués fer riure amb un gest de barret o, fins i tot, fer ballar amb un toc de piano. Barcelona tornava a ser seductora i jo, ho seria amb ella.  

I aquella nit, la meva nit al llegendari teatre, i aquelles llums, i aquell ball, van fer del burlesque el gran triomfador. Ell, tan esbojarrat, tan polifacètic seria, per fi, el rei de la burla i de la sàtira. Ell, el més provocador i sensual seria, per fi, l’essència de tots els balls. I aquell número, el meu, i jo, i aquell teatre, serien eternament venerats.  

L’inici d’una meravellosa època per la dansa, l’espectacle i l’obra musical. El ressorgiment de la Barcelona més cultural, vibrant i eterna. La Barcelona dels que somiem dia rere dia pel ball i l’autèntica música. Un futur per anhelar. Un futur per abocar-se a l’assaig, a la perseverança i al propi encís. 



At last - Etta James


*Si voleu conèixer la història de l'època grandiosa del Paral·lel durant les tres primeres dècades del segle XX, podeu llegir els següents articles: "De quan Barcelona tenia el seu Montmartre"; "El nacimiento del Paral·lel"; "Orígens del Paral·lel".


lara pasarin, burlesque


20/9/18

Valientes Mata Hari(s)


Una amiga empezó a llamarnos Mata Hari* cuando le contábamos nuestras relaciones o experiencias amorosas. En primer lugar hago referencia a ella y posteriormente, a todas las mujeres de mi vida. 

*Mata Hari fue una bailarina y espía holandesa, considerada la femme fatale por excelencia de la Belle Époque. 'Ser una Mata Hari', por tanto, significa ser una mujer fatal, un arquetipo de mujer expuesto a diversas interpretaciones (Más info).  


¿En qué momento decidiste que éramos tus niñas Mata Hari? ¿Quizás dignas de admirar? 
Suelo no recordarlo, pero la amistad es admiración. 
Vosotras, mujeres maravillosasdecidí teneros a mi lado,  admiraros, respetaros y daros mi cariño. 
Tú, una valiente Mata Hari a tu manera, nosotras, a la nuestra. 

Nos consideras unas femme fatale. Sonrío y pienso que hemos aprendido dignamente este papel. 
Tú también lo crees así y nos reafirmas con convicción. 
Y ahora entiendo que hacemos lo que podemos, lo que nos dejan, lo que nos permitimos, 
lo que necesitamos, aquello que nos atrevemos, por lo que decidimos luchar. 

Cuando no crea en lo que haga me ayudaréis a entender el por qué sí, el por qué no.
Y una cena con vino sanará cualquier duda, y reiremos y nos creeremos unas valientes Mata Hari(s)
porque será en ese instante cuando recordaré tu definición. 

Valientes mujeres, os veo luchar, sentir, insistir, equivocaros, rectificar.
Os contemplo preciosas, maquilladas y vestidas, como perfectas para una actuación. 
Os veo en mí, siento vuestra energía y me encuentro empoderada de vosotras y espero que vosotras de mí.  
Os quiero siempre así, transparentes, y teneros en armonía, sin juzgarnos, comprendiéndonos. 

Os permitiré algo, mirar hacia atrás, tantas veces como lo hice yo. 
Pero a cambio os pediré que busquéis una excusa, yo busqué la mía: escribir.
Os animaré a algo, a sentir, con ternura, con deseo, con pasión. Como podáis, sin complejos, libres. 
Y os aconsejaré algo: bailar, bailar, bailar… aunque sé que algunas de vosotras nunca dejaréis de hacerlo. 


A MIS AMIGAS: valientes Mataharis




lara pasarin valientes mata hari(s)



                                                  ♪♫ Got soul - Valerie June